És el que hem copsat en els 1365 vins tastats per la nova edició de La Guia
de Vins de Catalunya.
Sí, millores. Però des del nostre punt de vista, en molts casos no és prou.
Són aquells en els quals els canvis no havien de produir-se en la qualitat sinó
potser en la essència i en el concepte que rau en el mateix producte. Per
nosaltres, quan la millora és purament tècnica i no conceptual, només és això:
una millora tècnica que no canvia gaire les coses.
Per avançar alguna cosa bàsica, no entenem gaire el vici de posar a dintre
d’una ampolla un munt de varietats arreplegades. De vegades sembla com si, en
acabar el cupatge, aparegués algú dient que té per un racó una galleda amb
zinfandel, i que atès que ja n’hi ha cinc raïms diferents a dintre, un més mai
no farà nosa... Són vins que pretenen valer per a totes les circumstàncies,
però tenen la particularitat de no tenir cap mena de personalitat per a cap
d’elles. Cal afegir, a més, la dificultat de repetir el resultat, en el cas que
s’hagi encertat amb el cupatge, perquè les varietats aniran cadascuna per la
seva banda la següent collita, inclosa la galleda d’última hora. Recomanem als
productors, doncs, no només aquí sinó també al text que sortirà a La Guia al
novembre, una mica més de seny per fer les coses d’una manera més propera a
l’origen.
En concret, ens han arribat 1365 ampolles, doncs. Repartides de la següent
manera:
DO Alella: 37
DO Catalunya: 72
DO Cava: 303
DO Conca de Barberà: 48
DO Costers del Segre: 35
DO Empordà: 173
DO Montsant: 120
DO Penedès: 237
DO Pla de Bages: 30
DOQ Priorat: 124
DO Tarragona: 20
DO Terra Alta: 131
Vins sense DO: 35
Distribuïts de manera desigual entre totes les DO, a la festa de presentació
enguany podran venir 112 cellers amb un total de 281 vins.
La notícia és que no s’atura l’I+D, que segueix la recerca de
l’excel·lència, però sobre tot és una altra: per sorprendre al client els cellers que fan aquest I+D recorren sobre tot a nous tipus de vinificació al celler, respectant al
màxim la qualitat i identitat de la matèria prima. És encoratjador veure com
els cellers reinterpreten la novetat en una via diametralment oposada a la drecera que en un passat no massa llunyà era moneda de canvi: oferir diferència al
consumidor per mitjà de l’exotisme varietal, pràctica que sotmet al territori a
la condició de fàbrica, al canvi freqüent dels ceps per tal de produir allò que
pot causar aquest efecte.
Ara sembla que la tendència és un altre: per fi es vol construir alguna
cosa més que un compte d’explotació ben farcit per pagar moooooltes factures,
tantes com es puguin posar a càrrec de l’empresa; tot i que aquesta és la pràctica més estesa encara, evidentment. Mirem que aquesta nova tendència hagi
vingut per quedar-se, perquè afegeix valor a les varietats autòctones, i amb
això, com a mínim, hi ha la possibilitat de que el vi català tingui una imatge nítida i definida davant el consumidor.
Pel que hem tastat enguany, hi ha cada cop més cellers que van per aquest
camí. I si és possible, vol dir que es por fer, i que les excuses per no fer no
són cap altra cosa que paper mullat. Per això els cupatges de quatre o més
varietats ja estan tan fora de lloc com els que barregen most de ceps de tot
arreu simplement perquè el vi és líquid i físicament s’ho deixa fer, o per la
sospita de que es complementaran be i faran un beuratge agradable. Això ja no
és prou, perquè el mercat ja demana una mica de coherència, no només que sigui
agradable a la llengua. Resumint, que a França ningú barrejaria chardonnay amb
garnatxa blanca (Borgonya i Rosselló a
dins d’una sola ampolla?), o garnatxa blanca amb sauvignon blanc o chenin blanc
(Rosselló i Loire?)...
És particularment estrany que després es digui que el consumidor no té prou
cultura del vi: perquè des del punt de vista de la cultura del vi, com s’explica un producte que ho barreja tot sense
mirar d’on ve ni si s’escau fer-ho perquè culturalment no tenen res a veure?
Encara hi ha feina, és evident, tot el que hem fet és començar...