Consells de Consum

D’aquí a uns anys, quan veurem de nou les imatges alentides d’un jugador de futbol celebrant un gol amb la boca oberta, entusiasmat d’humiliar la mare del porter -com deia en Gila-, potser ens farà vergonya: vergonya aliena perquè es tracta d’eines que s’han fet servir a bastament des del poder polític per enaltir líders de tota mena, però gairebé mai bons. Vergonya perquè, al cap i a la fi, només és un jugador de futbol que ha marcat un gol; no és un metge que ha fet un gran descobriment, no és un polític que ha posat pau al seu país, no és un missioner que aconsegueix que mengin cada dia milers de persones al tercer món.

Tot i que no deixa de ser un consell de consum. El nen que veu aquella celebració, aquell anunci d’un estil de vida, de gran també voldrà agafar la samarreta quan marqui un gol, fer-li un petó a l’escut que sigui mirant a l’afició embogida, y cridar el que calgui amb la boca molt oberta com si fos el rei d’Esparta arengant als altres 299. Tindrem sort si la vida l’obliga a triar un altre camí, com ara metge, o missioner, perquè ara mateix si tria la política ho farà per raons semblants als motius per ser futbolista.

Què passarà si al final és sommelier? O crític gastronòmic? Que el seu ofici serà donar un altre tipus de consells de consum. Sovint difícils de pair, però consells de consum, al cap i a la fi. La tria d'aquest professional, a primera vista, no hauria d'estar contaminada per interessos de cap mena, serà lleial cap el seu client. Però sembla difícil d’acceptar l’argument que autoritza el seu consell si aquest mateix defensa que les sensacions i les emocions, mitjançant els sentits, són els únics paràmetres per valorar un vi o un plat.

Perquè potser qualsevol consumidor, amb aquest argument pel mig, se sent capacitat per emetre aquest judici. Potser li sembla que la xerrameca que no escolta no és més que verborrea per posar el gust de l’emissor fictíciament per sobre dels sentits del consumidor. Potser percep que se li està tractant, amb tota la incoherència del món enmig de l’argumentari, d’analfabet sensorial.

I és que sembla que hi ha més coses que no s’expliquen perquè el públic no té prou paciència. Els punts de cocció, per exemple, tenen una mena de ciència oculta, però després els restaurants se la passen per l’arc de triomf en preguntar com agrada la carn que sempre tothom demana, per no quedar malament, “al punt”: com que queda malament dir que agrada més aviat feta, es tria la opció que deixa clar que crua, no. Sempre he pensat que qui decideix finalment és el cuiner, i que els clients li reten una mena d’homenatge, atès que tothom es menja la carn al punt de qui la prepara. En els vins les qüestions tècniques i varietals generen debats interminables, però la proposta de qualsevol consumidor que no vol escoltar subproductes de la incontinència verbal és més simple: A MI M’AGRADA O NO M’AGRADA.

La conclusió és que la reacció contra la complexitat és la simplicitat, però vestida amb més o menys glamour segons el lloc on s'estigui. Cal no quedar-se aturat en aquest glamour, i entendre que el que rebutja un argument una vegada, normalment el rebutja per sempre: el classifica, per dir-ho més directament, entre els temes que no mereixen atenció per estar ja solucionats, com jo mateix faig amb les evolucions dels futbolistes (més encara si em passen les imatges alentides amb escopinada inclosa) que no aconsegueixo treure de la paperera de reciclatge. Amb aquesta simplicitat tan sana, abans la gent bevia el vi que tenien a prop i que els agradava, el vi del seu territori; i el consumidor no patia aquesta mena d’anatemes per eradicar les barreges amb gasosa o coca cola, per excomunicar a qui no faci servir una copa de cristall, per menystenir a qui no vulgui dir cap genialitat tot just després de tastar-ne un glop.

Les raons del fracàs de l’estil de comunicació del món del vi, del descens de consum, de la pèrdua del mercat, radiquen en voler derivar del sector més bàsic a l’elit, deixant lliure un gran número de persones que la cervesa no ha deixat escapar, és clar; que han rebutjat l’argument, és clar; i que ja no escolten res que vingui del món del vi. 

Després d’aquesta pèrdua, carregada de menyspreu al menys en la percepció del públic desertor,  es fa palès que les coses que no tenen un bon esquelet com a suport aguanten molt menys que les que el tenen: el folre i els diners no donen prou fortalesa a res com per que aguanti sense el criteri que el motiva.

No fa gaire, un editor ens proposava una secció a un mitjà tot proposant que havia pensat que es digués “El buen beber y el buen comer”. I quan ens passen aquestes coses em sento com Abraracurcix. Mooolt cansat. Perquè cada dia costa més fer entendre que no s’hauria de donar un consell de consum sense fer una proposta diferent a la “tradicional” del sector cap al gran client, que és exclusivament hedonista, i per tant selectiva i elitista. I que per arribar a aquest consumidor cal incloure el territori en el discurs, per aconseguir que la gent escolti en número suficient, per interessar-los per alguna cosa que no sigui tan fútil com el gaudi dels sentits.

Per això, d’aquí a uns anys, quan veurem o llegirem la nota de tast d’alguns sommeliers o professionals, des de la vergonya patirem la supèrbia del que disposa dels seus sentits “educats” per recomanar el gaudi més acurat al consumidor que no tingui les papil·les prou formades, tot esperant que just després se li aplaudeixi i se li faci la onada; gairebé com si es tragués la samarreta corrent cap a la banda i fent un bombo amb les mans dediqués el gol a la seva dona prenyada.

D’aquí uns anys, quan llegirem aquella nota de tast que escriurà algú altre a la secció “el buen beber y el buen comer”, sabrem en acabar-la que no era un consell de consum imparcial; que el sommelier buscava un anunci o un suport i que, salvant les abismals distàncies econòmiques, volia ser de gran el futbolista que ingressa més per drets d’imatge derivats de la publicitat que pel seu mega-salari. I tornarem a sentir vergonya.

D’aquí a uns anys ens costarà entendre com és que la formació deixa tants espais buits com per no adonar-se de la futilitat d’un simple consell de consum, fins al punt que molts els converteixen en la manera de sobreviure arrossegant-se com les serps: com és el cas de molts que fan servir els seus mitjans només per tirar endavant, sense pensar en que la vergonya els bloquejarà el cervell amb una mena de corrent elèctric, cada cop que hi pensin de nou.