La relació històrica entre el vi un medi feréstec per la
vinya com és la muntanya no és precisament idíl·lica. A certa alçada les
varietats tradicionals no vivien massa bé, així que sovint es triaven algunes
varietats més aviat de raïm de taula. Les maduracions més tardanes i difícils
feien que els vins fossin molt difícils de beure i molt fluixos. Si a això
afegim que a la Catalunya medieval la vinya era un conreu gairebé de luxe,
sovint fronterer, que només es permetien els pagesos amb possibles, trobarem
que el que corre ara entre alguns cellers de “recuperar la vinya de muntanya”
no sembla massa precís pel que fa a la tradició vinícola catalana.
Però quan diem muntanya, a més, cal treure del mapa el
Priorat i el Montsant, perquè sobre tot estem parlant de vinya marginal, no de
zones de producció consolidada i històricament documentada. Hi ha hagut sempre
zones de vinya més o menys marginal, sobre tot, a les muntanyes de la zona
fronterera de Lleida, a Costers del Segre.
Fa anys que penso que Costers necessita un reset. Néixer amb l’esperit de ser un
banc de proves on tot hi cap no és un bon començament, però al marge d’aquesta
vocació experimental, a la zona hi ha potencial per fer coses, recuperant la
garnatxa negra i l’ull de llebre i apostant per la macabeu que aconsegueix una
expressió excepcional a la zona. Però un esperit tan eclèctic, diguem d’acollida
generalitzada de varietals fa difícil que aquests esforços siguin la cara més
visible de la DO. Menys encara quan s’instal·len iniciatives que volen
recuperar, precisament, la vinya de les muntanyes pre-pirinenques.
No crec que aquests projectes tinguin sentit: aquestes vinyes
es plantaven en períodes en els quals les fronteres s’havien d’afermar amb
algun conreu, raó per la qual el cultiu que es triava havia de reunir dues
característiques: la primera, que no demanés massa feina per no haver
d’exposar-se massa, i la segona que es pogués prescindir si anaven mal dades.
Més endavant, només en períodes de molta demanda han estat conreades, com ara
durant el segle XIX llevat dels darrers anys, quan van caure a mans de la
fil·loxera. Després d’això, mai més havia estat necessari tenir aquestes vinyes
en compte.
La raó per plantar ara allà? El canvi climàtic. Sembla que a
la plana cada any fa més calor, que els cicles vegetatius s’escurcen, i que
caldrà anar a conrear més alt per buscar la fresca que abans hi havia més
avall. Si això és així ara, com és que les varietats plantades són austríaques,
alemanyes, o franceses de clima fred?
Creure en el sentit de territori de l’argument demana un
plantejament de futur a llarg termini: per quan no es pugui conrear a la plana,
els propietaris d’aquestes finques podran empeltar per fer dels peus de
Gewürztraminer i companyia ceps de varietals autòctons, i així tenir vi de
varietals tradicionals, i de vinya de certa edat, en dos anys. Però deixeu-me
que dubti d’aquestes intencions, perquè la norma diu que aquest tipus de
propostes no acostumen a quallar a Catalunya.
La reflexió, a present, és la següent: no calia anar a la
muntanya a recuperar vinya que hagués existit amb anterioritat, si el que es
planta és un varietal alemany, francès o austríac. I, alhora, la resta de l’argument
no aguanta ni un assalt, un altre cop: si les varietats tradicionals no
aguanten allà a dalt, vol dir que el canvi climàtic no justifica aquestes
operacions encara. Dit això, la voluntat d’empeltar en el futur no ens la
creiem gaire; més aviat sembla que es vol fer vi amb aquests varietals, i que
són aquests varietals els que són incapaços d’adaptar-se a la plana i produir
bon vi. Per semblar-se a l’original del qual es vol fer còpia, cal buscar certa
semblança en les temperatures, i per això es puja muntanya amunt per plantar.
En resum, la vinya de muntanya a Catalunya existeix; al
Montsant la Serra de Llaberia, per exemple; a més de tota la orografia del
Priorat, parlaríem especialment de Scala Dei i La Morera de Montsant. Algunes
zones de la falda de l’Albera també ho serien, a l’Empordà. Al Penedès i a la
Conca també en trobaríem parts com ara Pontons, Mediona o Fontrubí. Però en
tots els casos parlem de vinyes que tradicionalment s’han conreat de manera
contínua, molt més per la qualitat del raïm i del vi que se’n fa que per motius
derivats de criteris productius.
Tot això és l’exemple, un altre cop, d’un argument construït
ad hoc per acomodar-lo a un projecte concret. Es comet molt sovint aquesta
errada a Catalunya: arriba el propietari i diu “vull fer això”, i tot i que
sigui un disbarat perquè el territori diu no,
no, no, acaba fent-se...
Les coses s’han de fer a la inversa, potser: primer mirar
què diu el territori que s’ha de fer, i després, pensar com fer-ho. Però tot i
que pugui semblar el contrari, en termes vinícoles
som una contrada jove, i els reglaments de les DO catalanes es van redactar i
reformar en temps d’expansió: per això apareixen aquests petits desgavells, per
que són molt permissius amb el discurs i també amb l’ús de varietals de tota mena.
Haurem d’esperar uns anys per que tothom prengui consciència del potencial
immens que hi ha donant prioritat al que ens és propi... Serà abans del que
sembla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario