Lectors

viernes, 9 de mayo de 2014

Blanc, negre i rosat




Aquí teniu un vi de la casa?, pregunta qualsevol comercial quan aconsegueix parlar amb el responsable de compres d’un restaurant. L’objectiu és proposar-li la seva gamma básica, els vins més senzills, el pulmó de molts cellers que els permet tirar endavant amb el gruix de la collita.

Està bé que n’hi hagi. Cal que n’hi hagi. Però evidentment no tots tenen la mateixa qualitat; i és sobre tot en aquesta gamma més senzilla quan la qualitat coincideix amb el sentit del producte. Tenen la particularitat de expressar totes les tensions i desequilibris bàsics de cada varietat a cada zona, pel fet de tenir un preu tan ajustat que els processos de celler per emmascarar-los no poden portar-se a terme.

De tot això surten altres desequilibris, aquesta vegada a dintre de moltes d’aquestes gammes bàsiques, entre els tres colors. El negre acostuma a ser el que més pateix, després el rosat, i finalment també hi ha algun blanc que tira d’esquena.

Però els blancs i els rosats bàsics acostumen a aprovar per tot Catalunya, llevat d’excepcions. També cal dir que, per tradició, són vins de varietats autòctones, atès que encara dura la tradició de reservar les varietats “nobles” pels vins de gammes de més preu (que no vol dir que siguin millors, com molt sovint hem plantejat a la Guia); però ningú farà un blanc bàsic de chardonnay o de gewürztraminer. Pel que fa als negres, però, hi ha una dificultat local en fer-los amb aquestes varietats a les zones centrals; i és que gairebé no n’hi ha, de ceps de vins negres autòctons.

I encara més ara, que el merlot no el vol ningú. A més, molt pocs creuen en el cabernet. D’aquestes varietats surten vins negres bàsics de qualsevol celler a un preu entre 2 i 3 Euros, paral·lels als seus homònims en tot llevat del color, que transmeten al client tots els desequilibris de la vinya de vi negre de varietat forana a Catalunya. Que no vingui ningú ara disculpant al vi català tot dient, com sempre, que a altres indrets d’espanya també passa, perquè no és cap excusa, i per suposat, tampoc soluciona res: només parlem de vi català, no volem convidats extra.



Aquests desequilibris produeixen vins negres carregats de parts verdes, de pebrot verd escalivat o no, però pebrot: i també tomaquera. El defecte clàssic que fa temps havia arribat a ser definit com la tipicitat dels vins negres d’algunes zones: però en realitat és el defecte del qual un productor francès -l'usuari legítim d'aquests ceps- abomina. El pebrot en aquests vins evidencia collites de maduracions incompletes, tensions del sistema d’explotació relatives també al preu del raïm, i a la falta d’adaptació d’aquestes varietats al clima de la zona on estigui plantada la vinya. Això, ara, és una evidència que diu tothom: però a l’octubre del 2009, quan ho vam deixar anar per primera vegada,  molts dels que ara ho tenen per cert se’ns van tirar al coll. Ja se sap que, com diu Ferran Adrià, si agrades a tothom no ets avantguarda.

Anem ara cap el sud. La vocació de molts vins bàsics de la Terra Alta o el Montsant és la mateixa, però no fan servir les varietats que allà són minoritàries; fan servir garnatxa i carinyena. Tenen el mateix preu, però són vins que no mostren desequilibris, que tenen una lògica i una harmonia que als altres els falta: no hi ha notes verdes, no hi ha pebrot. No és una qüestió de que agradi més o menys, és simplement que el raïm ha madurat bé; i el vi negre s’ha de fer amb raïm madur. Això tampoc era cert fa quatre anys, però ara gairebé és dogma.

I ara tornem al principi: per què, doncs, entestar-se en defensar un producte que any rere any surt coix al mercat? El venedor ho sap de sobres, però la més amanida de les raons per justificar la qualitat deficient d’un vi bàsic fet amb merlot / cabernet, procedent del Penedès, la Conca o la DO Catalunya, és aquella cançoneta de sempre: què vols per aquest preu? Vull vins honestos per aquest preu, seria la resposta; vull vins fets no només per la necessitat de treure el raïm del cep. Vull vins, en definitiva, que no estiguin histèrics quan els prenc, vins sense tensions, vins en els quals les varietats no estiguin d’esquena entre elles; perquè el que em diuen aquestes tensions és que les varietats amb les quals està fet un vi histèric com aquests no han volgut tenir mai res a veure amb el lloc on estan plantades.

Suggerim als venedors, doncs, una mica de fair play: enlloc de voler arrabassar amb tot el que un client necessita, potser caldria pensar que sempre hi ha productes que són millors que els que un ven, perquè és impossible que a una zona es donin les condicions perquè tots els vins que se’n fan siguin excel·lents.

És tan absurd que, a més, resta credibilitat al mateix venedor.

No hay comentarios:

Publicar un comentario