CRÍTICA DE VINS

Quan un es dedica a aquest ofici, sembla que ha de tenir en compte unes quantes coses que no sap de bon principi, o potser que no imagina així.

Primer s’ha de definir què es vol fer de la feina feta. La primera possibilitat és publicar els resultats i deixar-ho aquí. El cap bull de idees, de realitats que t’ha dit cada vi a cau d’orella, la gran majoria de les quals denuncien mediocritat en el plantejament i poca ambició a l’hora de fer vi. Però pots callar o pots publicar. És una tria compromesa, perquè en el primer cas et resignes a sacrificar una possible contribució als canvis que inevitablement penses que cal fer: i en el segon penses que els receptors de la informació que posseeixes la rebran, com a mínim, amb el respecte i la consideració que mereix l’esforç fet.

Bé, com tots sabeu, això costa d’aconseguir en un país com aquest del qual Joan Margarit diu que pot més l’enveja que l’admiració. I quan es diu admiració no vol dir embadalir-se davant algú tot fent lloances, com passa quan algú admira a algú a Catalunya. I és que ens passem o ens quedem curts, és impossible donar amb la mesura justa de les coses. Si et vols dedicar al sector del vi i tens l’esma de publicar tot el que tens al pap, sàpigues que el sector es comportarà majoritàriament així:

Així doncs, he pensat aquest post per fer saber als que ens llegiu les respostes-tipo que ens hem trobat de la gran majoria dels professionals del sector. No us sentiu al·ludits, no va per un ni per l’altre. De fet les hem sentit de tanta gent que és impossible retenir a les persones; això sí, hem pensat en posar-nos un comptador a la mà, d’aquells que fan clic-clic, per tenir una idea de com n’és d’amanit cadascun dels “arguments” següents.

1. “Home, hi ha cabernets bons”: Només faltaria, no? Però més enllà de la resposta immediata, se suposava que era una varietat “millorant”. Dit així, implícitament es dedueix que són minoria,  i vol dir que s’accepta el problema com a real. Això ja és molt, és un gran avenç. La part que es fixa en les excepcions per passar de puntetes damunt del problema, però, és preocupant per poruga i per complaent.

2. “De tot el que dieu, hi ha coses en les que estic d’acord i coses en les que no, però seria molt llarg d’explicar, ara no tenim temps”: Aquest és tot el contingut del debat per a molts. No sé quantes vegades he esperat a que em donessin una sola idea de en què no estaven d’acord. I les poques vegades que he rebut resposta ha estat sempre la mateixa: “home, que dieu que s’arrenqui tot el cabernet, i això no és possible”... Normalment, algú els havia fet aquest resum, només una mica esbiaixat.

3. “Potser tens raó, però hi ha coses que no s’han de dir”: Aquesta, fins no fa gaire, va ser la línia de l’administració. Sense comentaris.

4. “Hi ha gent que tasta tant com vosaltres,  no us penseu que sou els únics que tasteu”. Això ha canviat amb els anys, perquè fins no fa gaire no teníem ni puta idea, i ara tothom ens reconeix que ja sabem molt, de vi català. Ara hi ha ombres més llargues que la nostra, però només són ombres, no sabem qui són. De tota manera, és fàcil: si no publiquen, són un zero a l’esquerra. Els coneixements s’han de compartir, i els debats que fan moure les coses es generen en públic, mai només en privat. Els fets dels darrers sis anys ho demostren.

Ja no responem a cap d’aquestes cançonetes.

Quan sentim una, li donem al dit, fem un clic més a veure quina guanya.

De moment l’ordre és 1,2,4,3. Guanya la 1 de bon tros, així estan les coses al sector.