El món del vi, a Catalunya, acostuma a revisar els conceptes. Canvia els continguts, les definicions, la deontologia, els estris, els decàlegs. Ho pica tot i ho remena a conveniència. Terroir en català vol dir una altra cosa que no té res a veure amb la varietat, per alguns: la varietat és un accident entre el cel i la terra que és això, accidental. Fins no fa gaire, algunes DOs s'han fet servir per beneir el que els cellers volien fer, i no per allò que el públic entén del concepte: és a dir, que l'empara d'un producte significa només que prové d’un lloc concret, sense que tingui res a veure la història del lloc, o de les varietats o de les matèries primeres tradicionals amb les que s"elabora.
Ara que qüestionem el concepte de periodisme enològic, surt a la llum la redefinició del terme segons els seus usuaris. Esdevé un concepte particular, del qual excel.leixen frases inoblidables:
- “Es tracta de compartir felicitat”.
- “Parlar bé dels altres és molt gratificant”.
- “Lloar les iniciatives o les persones que ho fan bé amb un bloc és un exercici de responsabilitat que no té res a veure amb l’ensabonar-se”.
- “Tot el que sigui comunicar és positiu”.
-
En Ricard Sampere m’ha fet saber pel FB l'existència d'aquest article i m’ho he mirat per curiositat, ho he hagut de llegir dues vegades per saber si anava de debò o no. I sembla que sí, perquè el Sr. Francàs aprofita per disparar contra aquest blog; així acostuma a cobrir la part crítica del seu discurs, atès que als cellers se’n guarda prou de fer-ho.
Tot plegat, deu ser que jo entenc el periodisme no com una tutela del lector, sinó com informació, tota la possible, tota la disponible, i redactada amb la imparcialitat més gran possible. Deu ser que tinc respecte pel lector, pel consumidor, i per tant no penso que se li hagi de dir només el que és bo; sembla que per a la “professió”, al cap i a la fi, és com un analfabet sensorial que no cal que s’esmerci en jutjar per ell mateix. Treballar amb uns criteris que no vulguin tutelar ningú, sinó que compleixin amb un codi de conducta evident i universal d’una professió, no té res a veure amb compartir felicitat, ni amb la gratificació de parlar bé dels altres, ni amb conformar-se tot dient que “tot el que sigui comunicar és positiu”. De fet, en aquesta frase hi ha implícit el reconeixement d’una mancança important, com si faltés una part de la informació i l’autor, el senyor Francàs, en fos plenament conscient.
Analitzant una mica més aquesta frase, hi ha un altre punt interessant: es dedueix que el món del vi no té gaires oportunitats de comunicar com cal. És comprensible: és l’únic sector del qual cada vegada que arriba una cosa als medis té un color entre groc i rosa, sempre el mateix. Les oportunitats, evidentment, es van reduint cada cop més als medis que de debò valen la pena.
Si vostès, Sra. Troyano i Sr. Francàs, són periodistes abans que blocaires, què fan parlant només d’allò que és comercialment convenient? Si abans que qualsevol altra cosa fan de periodustes, com és que cada "notícia" que publiquen fa pudoreta d'anunci publicitari? Però si li donem la volta a la. primera pregunta també funciona: si en anar ensabonant a tort i dret exerceixen de blocaires, que fan dient que abans que blocaires són periodistes? El periodisme, però, pot tenir colors, com deia abans: darrerament grogueja massa, i en el món del vi fa molt de temps que té aquest color.
Molts blocaires, en no demanar res a canvi d’un article faldiller, estan malbaratant la feina de tota una munió de professionals que podrien guanyar-se la vida amb això: de fet, si jo fos bodeguer, també pensaria “per què he de pagar per un reportatge si a canvi d’una ampolla i un pa amb tomàquet ja hi ha algú que me’l fa?” I els periodistes, en sotmetre la seva opinió a les taques publicitàries a les seves publicacions, fan que tot aquest sector faci riure pel que fa al rigor i a la credibilitat de gairebé tot el que produeix. Amb aquest estigma a sobre, tots sortim perjudicats i tenim dret a queixa, evidentment.
Jo no faig periodisme, però sí crítica lliure i sense cap mena de límit. Perquè està demostrat que serveix per millorar, per fer pensar, per canviar moltes coses que un ni sospita que passaran quan emet la opinió. No fer crítica ni crònica d’allò que no agrada és ocultar una part de la realitat al consumidor: perquè es tria conscientment la opinió positiva, mentre l’altra part és igualment legítima. I si no es publica, la feina és parcial i esbiaixada, perquè no és creïble que el món sigui només de color de rosa.
No fer crítica ni crònica d’allò que no agrada és negar arbitràriament al consumidor una part de la informació que, com a periodista, s’està obligat a treure a la llum. És passar-se per l’arc de triomf tots els drets a la informació del consumidor; i en el vi és el mateix, perquè no pel vici de redefinir tot el que els arriba a la mà canvia la realitat de les coses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario