Un èxit,
deia tothom a la festa de presentació de La Guia 2015.
Ja sabíem
que venia molta gent, atès que gairebé mil assistents confirmats significa, per
experiència, uns cinc-cents mes en el global. Es van lliurar a l’entrada 1191 copes,
que molts van compartir pel fet que enguany s’havia de deixar un dipòsit de 5€
que es retornava a la sortida; i molts van agafar una copa per a dos.
L’aproximació en la qual hem coincidit tots és de 1500 persones durant tot el
dia.
Agraïm a
tots la col·laboració, i entenem que va passar alguna cosa molt important a la
festa, durant el lliurament de premis: i per això iniciem les gestions amb tots
els actors que calgui per donar forma al que el Director General de l’Incavi va
apuntar en la seva intervenció: proposarem una nova forma de fer La Guia,
probablement més coral, més oberta, entenent que la gran majoria dels arguments
rellevants han estat exposats ja i que cal centrar-se més en l’anàlisi i
l’estudi de l’evolució dels canvis conseqüents.
El balanç
de la festa, doncs, no pot ser més positiu, tenint en compte l’assistència
majoritària de públic professional i també de públic jove.
Assumit tot
això, la llum, diuen alguns cellers. Però espero que es convencin de que cal
canviar d’ambient per fer aquesta mena de festes; de que veure el color del vi
no és tan important com captar nous consumidors. No he vist mai a tanta gent de
menys de 30 anys a un esdeveniment del vi: ja va passar a l’Otto Zutz fa dos
anys, i ha tornat a passar ara amb 300 persones més.
Pel mig de
tots aquests joves, una munió de professionals que venien a tastar per tal de
incorporar novetats de l’anyada a les seves cartes, o bé a buscar cellers per
distribuir. Personalment em vaig encarregar de fer que coneguessin el que,
dintre del que em van dir, havien vingut a buscar, adreçant-los als cellers que
produeixen els vins en qüestió.
La llum és
el petit sacrifici que s’ha de fer per tenir-los allà tastant vi. Les queixes
-o potser millor “crítiques constructives”, com deien alguns- sobre aquest tema
i sobre l’espai són cosa de gent més gran, els joves no diuen res: potser els
agrada el que no ens agrada a nosaltres, ells volen estar una mica amuntegats,
deu ser que és com estan habituats a divertir-se. Per això potser caldrà pensar
que les dues coses, llum i espai de discoteca, formen part de l’atrezzo
imprescindible per tal de tenir-los allà tastant vi: el nostre fotògraf,
l’Eduard Ferrer, va treure una pila de fotos que deixen ben clar que hi havia
molta gent jove i conscient, a més. Cap incident, cap trompa, cap espectacle.
Les
absències per animadversió directa cap als autors de La Guia, de part de la
premsa del vi convidada, semblen ben infantils: ja estem acostumats, però. Tot
i que no crec que els cellers hagin de rebre, atès que la festa mateixa és un
reconeixement a la tasca de 94 - noranta-quatre - elaboradors que formen
indiscutiblement bona part de l’excel·lència dels vins catalans: no venir, any
rere any, per qüestions personals és un menyspreu cap a tots ells. No venir
perquè el Jordi o la Sílvia em treuen els
colors tot sovint no sembla raó suficient davant qui no n’és responsable:
més encara quan ja va bé que algú et tregui els colors de tant en tant, atès
que et fa recordar la teva condició de mortal. A més, l’abús d’un poder fictici
-exercit amb una mesquinesa del tot impúdica i mediocre- degut a un medi que
només deixa publicar de tant en tant una notícia sobre vi, no és raó per fer-se
constantment el milhomes davant el sector, i algú ho ha de dir d’una vegada.
Molts cellers ens van dir que no entenien l’absència i que s’ho prenien com un
menyspreu a ells mateixos, i tenien tota la raó: ens parlaven concretament de
dues persones. I abans que algú repliqui que nosaltres no hem anat als seus
esdeveniments hem de dir que mai hem estat convidats, mentre que des de la
nostra agència de comunicació es van cuidar d’adreçar-se expressament a ells per
intentar que enguany no fessin de nou el ridícul.
Per acabar,
només apuntar que, tal com hem dit abans, enguany hi havia un dipòsit per la
copa a l’entrada, atès que l’any passat van desaparèixer una pila: i la qüestió
no era de diners, sinó espantar els indesitjables. Gent que ve a una festa com
aquesta a robar la copa no sembla massa recomanable; si algú dels seixanta o
setanta que tenen ara la copa a casa està llegint això, li agrairé personalment
que s’oblidi dels nostres esdeveniments d’ara endavant. I repeteixo que no és
pels diners que costa cada copa perduda: és per la mesquinesa que comporta
veure una copa de les que hem deixat als cellers sense cobrar dipòsit,
arreplegar-la d’amagat i anar a cobrar els cinc euros a l’entrada.
Potser hi
ha molta crisi, però això em sembla excessiu, sincerament.
