Lectors

martes, 10 de marzo de 2015

Safareig

Abans als pobles es rentava a mà al safareig públic. És possible, fins i tot, que algú pensi que era un espai de llibertat d’expressió, però massa sovint enverinada per enveges i rancúnies enquistades de fa temps. Els homes, segur, van perdre l’interès, i van fer la frase amb un regust masclista: fer safareig significa parlar malament de tot i de tothom, deixar anar l’amargura en un espai on a ningú més li importava a on anés a parar tot allò.

El temps, però, demostra que qui menysprea una força soterrada s’equivoca. Els safarejos eren llocs on tot es picava, tot es parlava, i totes les misèries de tothom surtíen a la llum sense aturador. Només per treure el porc de dintre, l’amargura o l’enveja mil·lenària i caïnita que tot sovint apareix a la vida de moltes persones.

Ens ha costat parlar directament d’enveja al voltant de La Guia. Tot i que n’érem conscients, no érem partidaris de fer-ho, perquè la reacció de l’envejós, del caïnita, és sempre previsible: ets un prepotent, diu. Ets un cregut, diu. Enveja, jo? De què?, diu. Però no triga gaire en tornar a sortir. La merda sempre sura. Ha sortit ja moltes vegades i sempre ha estat la mateixa persona la que ha deixat sortir el porc que porta a dintre. Encara tenim paciència per aguantar molt més, perquè no per escriure res en resposta a res això s’aturarà. Però responem perquè quedi constància de la raó de tanta enveja, verda, enquistada i cancerosa, malsana i recurrent, incontrolable i sempre a la punta de la llengua: enveja, sempre enveja.

Així que es tracta de fer una anàlisi de la raó de tanta enveja, que ve de molt lluny. De fet, arrenca fa gairebé deu anys, quan treballàvem a La Vanguàrdia. D’un monogràfic especial de vins que inseríem cada tres mesos, la primera notícia que vam tenir de l’opinió del senyor Sr. Francàs va ser que “anava molt bé per eixugar-se el cul”. Ni tan sols ens coneixíem. Val a dir que és la manera habitual de rebre a un nouvingut que té aquest senyor. El que passa és que d’altres accepten la seva vulgaritat, i nosaltres no ho hem fet mai pel fet que no suportem la mediocritat.

Després tot ha estat safareig. Nosaltres hem seguit treballant al marge de les seves mancances intel·lectuals, ignorant no només a ell sinó a uns quants més, conscients de que formaven part del col·lectiu que, posant-se visceralment en contra de La Guia, li afegien credibilitat involuntàriament: si fas una feina crítica és necessari, fins i tot imprescindible, que no tinguis a tothom content.

Poc a poc es va anar girant la truita, i ara el panorama es vol semblar molt més a la nostra proposta de discurs varietal autòcton i llarg termini que no a la pràctica habitual del Sr. Francàs, és a dir fer safareig alhora que la puta i la ramoneta. Això no li ha impedit dir que ell ja hi parlava de varietats autòctones als safarejos, al menys una de cada cinquanta bugades, per tal de pujar al tren a última hora, a corre-cuita i esbufegant mentre treia el fetge per la boca. Quina vergonya.

I va seguir criticant La Guia, vantant-se de fer pública la informació que algú li passa, la que nosaltres destinem als cellers, mai a ell. Aquest celler que li passa la informació suposo que confia en que mai se sàpiga que li reenvia els nostres mails, perquè és un fet directament denunciable. Però endavant amb les atxes, tot s’hi val quan és l’enveja la que et tira de sota el fetge. Hem mirat d’aturar tots aquests comentaris que només fan mal al vi català, composant una imatge precisament de safareig, de puta i ramoneta, a imatge de l’emissor, però no ens hem sortit.

I per què parlem d’enveja? Home, quan un s’ha dedicat tota la vida a fer safareig amb tota la mala llet del món, és normal que el balanç de la feina feta sigui pobre. Mentre no surti ningú que faci alguna cosa de qualitat, tot va bé. Si a més pots anar vantant-te de que entres de puntetes a La Vanguàrdia, encara més. Però les coses mai no duren per sempre.

El 2008-2009 va sortir algú que va fer una Guia de Vins de Catalunya. Suposo que el Sr. Francàs va pensar que no aconseguiria seguir, perquè no era un producte massa reeixit. Però es va equivocar. El 2010 va tornar a sortir, i llavors ja feia més patxoca, amb un article d’anàlisi que segur que el Sr. Francàs mai reconeixerà haver llegit. I el 2011, 2012, 2013, 2014, 2015. I seguim pel 2016.

Entenc que toqui els collons veure que per saber alguna cosa de la teva feina hagin d'anar al safareig a veure't, mentre hi ha algú que publica i assumeix riscos. Entenc que toqui els collons veure l'abast de proposar, enlloc de fer safareig o la puta i la ramoneta a dies alterns durant la setmana, potser descansant diumenge. Més encara quan totes aquestes Guies han sortit sense publicitat. Totes aquestes Guies han fet una feina que no es podia fer, a priori, amb publicitat inclosa: generar un debat imparcial sobre l’estat de la qüestió dels vins catalans. 

Òbviament, fent safareig tots els dies del món, i a estones lliures la puta i la ramoneta, no es genera debat. I quan aquest debat qualla, els insults i menysteniments cap a la feina de qui el genera són constants per part del Sr. Francàs. Estrany, no? Més safareig i més misèria intel·lectual. 

Nosaltres, però, seguim treballant. A partir d’ara amb publicitat inclosa, atès que estem esgotats pel que fa a pressupost. Sí, estem esgotats pel que fa a pressupost, i no podem seguir amb el mateix format. I no passa res per reconèixer-ho. Demostrarem que és possible tenir discurs crític, el mateix que hem tingut sempre, i publicitat alhora. Es tracta de trencar motllos, no? És el que estem fent des del principi.

Ara hem tret un llibre, Vi Català, una reivindicació històrica, amb Viena Edicions. Un llibre que està funcionant molt bé, atès que si fa set anys vam detectar una mancança, ara n’hem detectat una altra. Faltava un llibre que fes un balanç general des d’un punt de vista històric. Probablement el millorarem en una segona edició molt aviat, però calia un llibre així. Un llibre que el Sr Francàs no podia fer de cap de les maneres, perquè al safareig no es fan llibres. Al safareig es pica tot, es remena i es deixa sortir la mala llet que la vida et tira a sobre. Per això li suggereixo que canviï el nom del seu blog per qualsevol d'aquests: El safareig del vi o bé La Ramoneta.

No és culpa nostra que la creativitat del Sr Francàs sigui tan pobre. No deixarem de fer coses per tal que ell dormi tranquil. És millor que segueixi pidolant els nostres mails als seus cellers amics, perquè tant ells com el mateix Sr. Francàs formen part de l’equilibri de La Guia. Els necessitem, perquè sense que hi hagi algú que tingui enveja no estaríem complets. El necessitem, Sr. Francàs, com el Barça necessita al Madrid. 

Faci, faci safareig: ens ha trucat gent a qui no havíem enviat el formulari, per posar publicitat a La Guia, així que li estem molt agraïts per escriure amb tota aquesta enveja caïnita que li surt de la zona del fetge quan compara la seva feina amb la nostra, amb tota aquesta càrrega de fel que hi posa als seus escrits quan ens afecten a nosaltres.  Es veu que tenen l’efecte oposat al que vostè voldria. De vegades, les coses surten a la inversa de com un les pensa.


Repetim, Sr.Francàs, agraïts per l’ajut involuntari.